Categoria: Música en moto

Dance Alternatiu

Per aquesta setmana farem per primera vegada que lo de «en la varietat està el gust» amb que obrim cada llista a Spotify sigui present. El Dance Alternatiu ens recorda a una barreja de música de ball barrejat amb un sentiment rocker que ens fa recordar els anys ’80.

El Dance Alternatiu combina la sensibilitat underground i l’estructura de cançons melòdiques del rock alternatiu i indie amb els ritmes electrònics, sintetitzadors i/o samples, i l’orientació de club de la música de ball post-disco.

Si bé molts artistes alternatius basats en el pop han experimentat amb el dance i/o la música electrònica al llarg dels anys, el dance alternatiu va un pas més enllà del coqueteig, inspirant-se en la cultura de club i convertint-la en una part indispensable del so general.

Tot i que la música dance alternatiu no sembla fora de lloc en un club dance, també funciona amb la mateixa eficàcia fora d’aquest entorn, per la seva accessibilitat pop i la seva voluntat d’incorporar altres estils de música.

Aquestes qualitats posen un rostre més humà al dance alternatiu, en contraposició a la sensació més mecanitzada de molta música estàndard de club/dance; com a resultat, els intèrprets s’identifiquen molt més amb la seva música, que sovint posseeix un estil, textura o fusió d’elements musicals específics.

Molts artistes de dance alternatiu són britànics, a causa del major protagonisme dels clubs i les escenes rave del Regne Unit a la cultura musical underground: la seva fertilitat creativa va ajudar a estimular més experimentació musical.

New Order va ser el primer grup de dance alternatiu, pioner en l’estil amb els seus enregistraments de 1982-83, que van fusionar el post-punk ombrívol amb el synth-pop a l’estil Kraftwerk.

A més del rock alternatiu, el dance alternatiu va estar més influenciat pel synth-pop, l’acid house i el trip-hop; cadascun d’aquests moviments va ajudar a generar el corresponent cachet d’artistes de dance alternatiu i va tenir un gran impacte en l’escena Madchester britànica de finals dels anys 80, així com l’èxit de crossover pop de diversos artistes de trip-hop orientats a l’indie durant els anys 90.

I ara a disfrutar una estona amb aquesta llista mostra de lo que fins ara s’ha escrit:

Bluegrass Contemporani

És divendres i festiu, però des de Rocky Motard Ponent no s’oblida així com així la cita musical setmanal. Aquesta setmana repassarem un subgènere del Country anomenat Bluegrass Contemporani.

El Bluegrass contemporani es va desenvolupar durant els anys 80, quan el bluegrass tradicional havia incorporat les innovacions del bluegrass progressiu.

No és tan jazzístic ni experimental com el bluegrass progressiu, adherint-se a formes tradicionals familiars, però és una mica menys classicista que el bluegrass tradicional.

Essencialment, és una versió actualitzada i fresca de bluegrass per als temps moderns.

I també com quasi cada setmana, aquí teniu una llista de Spotify per a que pugueu gaudir d’una estona, ja sigui en ruta o pensant en properes sortides en moto mapa en mà:

Via: AllMusic

Blues Elèctric Modern de Chicago

Tornem a tocar un pal del Blues, aquesta vegada el Blues Elèctric Modern de Chicago. Shake your body!

El Blues Elèctric Modern de Chicago manté la mateixa estructura i so que el Blues de Chicago, de manera que el terme és principalment una distinció d’èpoques.

L’era moderna comença a finals dels anys 60, quan una nova generació va començar a tocar el blues. Alguns d’aquests músics van mostrar influències del rock, principalment en termes d’amplificació, però van mantenir viu l’esperit del blues de Chicago.

I com cada divendres que es pugui, des de Rocky Motard Ponent se us ofereix una petita llista de cançons a Spotify per poder degustar aquest so:

Via: AllMusic

Country-Rock Alternatiu

Aquesta setmana fem tard a la cita musical, però no per això serà menys important, sino que serà una mica de puntada al cul per a que ens moguem donant la benvinguda al sol de primavera.

I d’això se’n encarregarà la llista de Spotify que us tenim preparada sobre el subgènere Country-Rock Alternatiu. El country-rock alternatiu sovint es coneix simplement com a country alternatiu, però els dos estils són en realitat una mica diferents l’un de l’altre; en poques paraules, els intèrprets de country alternatius provenen del costat country de l’equació, mentre que el country-rock alternatiu està més arrelat en el rock.

Es considera una branca del rock alternatiu, encara que no sempre soni així a la superfície, perquè no s’adapta a cap sensibilitat convencional, i també perquè les seves bandes solen començar com a part de l’escena dels segells indie nord-americà.

A diferència del country alternatiu, que desborda els límits de la música country des de dins, el country-rock alternatiu és música feta per persones de fora que estimen el so i l’esperit del country. Preserven fidelment els sons tradicionals, però reinterpreten l’esperit d’una manera personal, contemporània i idiosincràtica que poques vegades atreuen els fans del country heterosexual.

El padrí del country-rock alternatiu va ser Gram Parsons, la figura més important en la invenció del country-rock i una llegenda de culte perdurable pels seus registres profundament emotius. Les diferents personalitats musicals de Neil Young també van tenir una influència important, com ho va ser el moviment country progressista dels anys 70, especialment un grup de cantautors molt alfabetitzats, centrat a Austin, TX, com Townes Van Zandt, Guy Clark i Jerry Jeff Walker, entre altres.

L’home que va anunciar el naixement del country-rock alternatiu va ser Lyle Lovett, l’enginy i l’eclecticisme del qual semblaven revitalitzar les possibilitats del country en la ment de molts fans del rock. Però el primer veritable grup de country-rock alternatiu va ser Uncle Tupelo, que a l’inici de la seva carrera va fusionar punk i country d’una manera molt més reverent que qualsevol banda del moviment cowpunk dels anys 80. La seva versió de l’espiritual «No Depression» d’A.P.

Carter va donar el seu nom al seu àlbum de debut de 1990, el fanzine principal que narra l’escena de l’alt-country i un sobrenom al moviment en general. Uncle Tupelo aviat es va convertir en una banda de country-rock més tradicional i, després del seu Anodyne de 1993, es va dividir en dues bandes diferents, el fermament revivalista Son Volt i el Wilco més pop; en aquell moment, el propi country-rock alternatiu havia començat a dividir-se en diverses varietats.

Una escola es va dedicar principalment a reviure el so Parsons/Young de principis dels anys 70, afegint de vegades elements del pop beatlesc als seus cruixents rockers i balades dolorides. Altres eren tradicionalistes sincers, aprofitant les qualitats més inquietants del country antic i del poble dels Apalatxes mentre actualitzaven la sensibilitat lírica.

Una part de bandes va convertir aquest so antic en un híbrid suau, recanvi i eteri de country i indie rock, que normalment comptava amb una vocalista femenina. Altres bandes de rock alternatiu de country van aportar sentit de l’humor a la seva obra tradicionalista, ja sigui l’enginy d’una banda de bars trepidant, o la estranya ironia de Lambchop.

El country-rock alternatiu va continuar produint nous actes híbrids aclamats per la crítica al nou mil·lenni, amb un creixent sabor indie-rock.

I per amenitzar tanta parrafada i tornant al sol de primavera, agafeu la moto i deixeu-se portar per les corbes entre camps verds i arbres florits amb aquesta llista de música:

Via: AllMusic

Blues Elèctric de Chicago

A les portes d’un cap de setmana on estrenem primavera i amb uns dies grisos i plujosos de nou. Benvinguda pluja, benvinguda música, tot en concordancia. No ens acompanya el temps per treure la moto, una mica de blues per sentir-ho.

El Blues Elèctric de Chicago es va desenvolupar a finals dels anys 40 i principis dels 50, agafant el que era essencialment Delta blues, amplificant-lo i posant-lo en un context de banda petita. Prenent la formació bàsica de guitarra i harmònica i fortificant-la amb bateria, baix i piano (de vegades saxofons), la forma va crear el que ara coneixem com la banda de blues estàndard.

Al llarg dels anys, l’estil elèctric de Chicago ha estat prou flexible com per acollir cantants, guitarristes, pianistes i harmòniques com a intèrpret destacat davant de la instrumentació estàndard.

També s’ha desenvolupat al llarg de les dècades, amb versions posteriors de l’estil allunyant-se dels estrictes patrons de guitarra Delta i abraçant el treball de guitarra solista de B.B. King i T-Bone Walker, creant el popular subgènere West Side que normalment presentava una secció de trompa. annex a la secció de ritme bàsica.

Tot i que el Blues Elèctric de Chicago també ha adoptat ritmes de rock i ritmes funk moderns durant l’última dècada, els seus practicants més àvids s’han mantingut generalment dins de les directrius desenvolupades a la dècada de 1950 i principis dels 60.

A Spotify i en el perfil de Rocky Motard Ponent ja està publicada una llista per a aquest subgènere musical, aquí el teniu:

Via: AllMusic

Pop/Rock Alternatiu Adult

Com ja haviem dit en les MotoRockomanacions d’aquest cap de setmana, se’n prepara un una mica grisot i plujós. Doncs si el temps i l’actual situació del món et porta a reflexionar, el Pop/Rock Alternatiu Adult et portarà l’atmosfera que necessites.

Una de les branques del rock alternatiu que va sorgir després de l’absorció del gènere en el corrent principal, el pop/rock alternatiu per a adults és un estil suau, melòdic i amigable amb la ràdio que va empaquetar el costat més suau de l’alternativa per a un consum més ampli.

La viabilitat comercial sol ser una part important del pop/rock alternatiu per a adults, però els artistes no sempre ho tenen com a objectiu: els seus enfocaments individuals poden resultar simplement compatibles amb la sensibilitat de l’estil. I el pop/rock alternatiu per a adults és més una sensibilitat que qualsevol so conjunt.

Els seus artistes podrien beure de la tradició del rock alternatiu de la guitarra-pop intel·ligent, especialment el jangle pop de principis dels 80 (Gin Blossoms, Barenaked Ladies, Goo Goo Dolls); folk-rock acústic, especialment la poesia íntima i confessional de la tradició cantant/autora (Indigo Girls, Tori Amos, Jeff Buckley, Sarah McLachlan, Fiona Apple, Jewel); el rock & roll arrelat i desenfadat del moviment tradicional americà (Sheryl Crow, Hootie & the Blowfish, Dave Matthews); o l’electrònica temperada i elegant del trip-hop (Portishead), per citar les influències més dominants.

El que uneix el pop/rock alternatiu per a adults és una sensació de maduresa: és essencialment la música popular basada en el pop/rock dels anys 90 que apel·la a una sensibilitat adulta més refinada i suavitzada, intencionadament o no.

Els rock & rollers acostumaven a ser més relaxats, valoraven la música i el bon rotllo per sobre de l’energia visceral, i els altres, especialment els cantants i compositors, feien música més aviat reflexiva.

En el pitjor dels casos, el pop/rock alternatiu per a adults va ser una aproximació superficial de la substància en les seves inspiracions de rock alternatiu, sovint a causa de les suposicions dels intèrprets sobre què constituïa la maduresa. Ansiosos per fer una música que fos bonica i agradable, alguns artistes van acabar inofensius fins al punt de la blandura; d’altres, conscientment, van intentar sonar «profund», donant lloc a una malenconia forçada i un munt de poesia exagerada i amateur.

Però, en el seu millor moment, l’estil va obtenir una exposició significativa per a artistes ambiciosos, intel·lectuals i/o idiosincràtics, però encara prou accessible per satisfer els requisits dels programadors de ràdio convencionals que volien una música més sofisticada que no fos sorollosa o massa inquietant.

Ara toca deixar les paraules d’un costat i encarar-nos als sentiments. Per a això res més millor que la llista de cançons de Spotify d’aquesta setmana dedicada al Pop/Rock Alternatiu Adult:

Via: AllMusic

Americana

Caient la nit és quan s’està fent aquesta entrada al bloc de Rocky Motard Ponent. I la llista de música del sub-gènere Americana li va com anell al dit. Ni massa estrident per aquestes hores ni massa tranquila com per a no fer-te somniar despert.

De la mateixa manera que els seus familiars (country-rock alternatiu), l’Americana es va desenvolupar durant la dècada de 1990 com una reacció orientada a les arrels als sons comercials elegants que van dominar el corrent principal del country durant la dècada.

Però mentre que el country-rock alternatiu es va desenvolupar a partir del punk, el rock alternatiu i el country mateix, l’Americana va sorgir d’un material d’origen menys cru i avantguardista. De fet, gran part del que va caure sota el paraigua d’Americana va ser de fet un renaixement d’estils country latents, inclòs el swing occidental i el rockabilly.

Encara que es considerava un format de ràdio alternatiu, l’Americana no va trencar amb el country tradicional.

I com cada setmana, una llista de Spotify amb algunes cançons representatives de lo fins ara explicat:

Via: AllMusic

Blues de Chicago

Un cap de setmana més i amb ell una mica de música en aquesta sèrie d’entrades al bloc de Rocky Motard Ponent. Però no una llista més, sino una llista dedicada al Blues de Chicago.

El que ara es coneix com l’estil clàssic del Blues de Chicago es va desenvolupar a finals dels anys 40 i principis dels 50, agafant el blues Delta, amplificant-lo completament i posant-lo en un context de banda petita. Afegint bateria, baix i piano (de vegades saxòfons) a la banda de corda bàsica i l’agregació d’harmònica, l’estil va crear la formació de bandes de blues ara estàndard.

La forma era (i és) flexible per acomodar cantants, guitarristes, pianistes i harmòniques com a intèrpret destacat davant de la instrumentació estàndard. Les permutacions posteriors de l’estil van tenir lloc a finals dels anys 50 i principis dels 60, amb una sang nova que va agafar el relleu del treball de guitarra solista de BB King i T-Bone Walker, creant el popular subgènere del costat oest (que normalment comptava amb una secció de vent annexa a la secció de ritme bàsica).

Tot i que l’estil també ha abraçat els ritmes del rock, en general s’ha mantingut dins de les directrius desenvolupades a la dècada de 1950 i principis dels 60.

I com a mostra un botó:

Via: AllMusic

Country Alternatiu

Setmana dedicada a un subgènere del Country: el Country Alternatiu.

El Country Alternatiu fa referència a bandes country que toquen country tradicional però que dobleguen lleugerament les regles. No s’ajusten a les tradicions d’èxit de Nashville, ni segueixen la ruta acceptada de «l’outlaw» cap a la notorietat. En canvi, les bandes alternatives de country treballen fora del focus de la indústria del país, subvertint sovint les tradicions musicals amb l’estètica lírica (i musical) del cantant/compositor i del rock & roll.

I com a mostra us deixem una llista de cançons per descobrir aquest estil de música des de Spotify.

Segueix el perfil de Rocky Motard Ponent a Spotify; hi anirem fent públiques llistes de música setmanals que et podrán perfectament acompanyar en les teves sortides en moto o per què no, en el teu dia a dia.

Vía: AllMusic

Blues Acústic de Chicago

En la varietat està el gust, i en els descobriments es troba plaer. Amb molt de gust i plaer, les llistes descobrint subgèneres musicals des de la teva botiga Rocky Motard Ponent. Vestint també de música la teva ruta en moto.

Aquesta setmana la dediquem a un subgènere del Blues, el Blues Acústic de Chicago.

Blues Acústic de Chicago descriu la versió de la música que emanava de la Ciutat del Vent en els anys anteriors a l’arribada a la par de Muddy Waters i les guitarres elèctriques que ho canviaren tot.

Chicago era el centre de gravació de la majoria d’artistes de blues dels anys 30 i 40, i la majoria dels intèrprets estaven connectats al que s’ha conegut com «el Bluebird Beat», un progenitor basat en l’acústica de la posterior formació elèctrica de la banda de blues de Chicago. La seva música està marcada pel que normalment es descriu com un «estil hokum»: lletres pesades que promouen una atmosfera alegre i impulsades per un ritme d’influència de jazz i una inclinació més urbana.

I com a mostra us deixem una llista de cançons per descobrir aquest estil de música des de Spotify.

Segueix el perfil de Rocky Motard Ponent a Spotify; hi anirem fent públiques llistes de música que et podrán perfectament acompanyar en les teves sortides en moto. O per quan no vagis amb ella per poder recordar-la…

Vía: AllMusic