Una mica desconcertant però amb un ritme més animat que parat, a més d’un so que ajuda a iniciar un moment introspectiu, que sempre és bò mentre estàs rodant amb el cap dintre del casc, que t’aïlla una mica de l’exterior. Neo-Psicodèlia per la ruta setmanal de Rocky Motard Ponent.
Neo-psychedelia cobreix una gran varietat d’artistes des del final de l’era punk fins a l’actualitat, tots els quals es van basar en els sons originals igualment diversos de la psicodèlia dels anys 60.
Tant si toquessin pop psicodèlic trippy (a la banda dels Beatles, els primers Pink Floyd i molts altres), rock de guitarra amb influència de Byrds, jams de forma lliure amb distorsió o experiments sonors al·lucinants, aquests grups miraven a la psicodèlia com una font de sons evocadors i inusuals, i els enfocaments dels artistes originals actualitzats o copiats sense vergonya.
Algunes neopsicodèlias eren explícitament drogues, mentre que per a d’altres era simplement un complement lògic de les seves estranyes lletres o perspectives de centre esquerre.
De tant en tant, la neopsicodèlia ha arribat al pop mainstream: el treball de Prince a mitjans dels anys 80, per exemple, i algunes de les produccions de culte retro de Lenny Kravitz als anys 90. Però, en la seva major part, ha estat principalment el domini de les bandes de rock alternatiu i indie-rock.
La neopsicodèlia va aparèixer per primera vegada a l’escena post-punk britànica a finals dels anys 70, amb figures importants com Teardrop Explodes, Echo & the Bunnymen i Soft Boys.
A part del moviment Paisley Underground de principis dels 80 i el col·lectiu Elephant 6 de finals dels 90, la majoria de la neopsicodèlia posterior provenia d’excèntrics i revivalistes aïllats, no d’escenes cohesionades.
Algunes de les més grans inclouen la banda australiana de somni The Church; Bevis Frond de Nick Saloman, que barrejava cançons melòdiques amb un fort embull de power-trio; la boirina de Spacemen 3; el peculiar rock universitari de l’ex Soft Boy Robyn Hitchcock; la absoluta estranyesa de Mercury Rev i els Flaming Lips; i l’eclèctic Britpop de Super Furry Animals de Gal·les.
I res com la nostra llista a Spotify per entendre-ho una mica més bé… i sentir-ho:
Via:AllMusic
