Categoria: Música en moto

New Wave / Revival Post-Punk

Ambient de tardor i les últimes cuetades de caps de setmana plens d’activitats motards. Gaudim aquest cap de setmana de les nostres rutes i esdeveniments al ritme de New Wave / Revival Post-Punk.

A finals dels 90 i principis dels 2000, una sèrie de bandes, com Interpol, Franz Ferdinand, The Strokes i The Rapture, van sorgir amb un clar deute amb el post-punk i la new wave, amb inspiracions com Blondie, Gang of Four, Joy Division i Wire.

Tot i que això va portar periodistes i aficionats a la música a parlar d’un renaixement post-punk/new wave, el moviment era realment més anàleg a un continu, un que es podria remuntar a mitjans dels anys 80: bandes disperses com Big Flame, World Domination Enterprises i Minimal Compact, totes les quals semblaven extensions naturals del post-punk.

Algunes de les bandes més notables que van recordar l’època original a principis i mitjans dels anys 90 van incloure Six Finger Satellite (que va extreure de Devo, Suicide, Gang of Four i Birthday Party), Brainiac (Devo de nou, si es filtra a través de Pixies), i Elastica (que va reconèixer haver-se aixecat amb Wire i els Stranglers).

Igual que amb les bandes de post-punk i new wave de finals dels 70 i principis dels 80, hi havia molta diversitat en els enfocaments dels revivalistes del post-punk/new wave, que van des de Liars fins a hiper-cançons pop melòdiques (els Sounds).

I com a mostra, la llista a Spotify de Rocky Motard Ponent per a tu:

Via: AllMusic

Piano Blues

Canviem de registre una mica, avui esperant plujes, pensarem en un cap de setmana amb una mica de caliu casolà. Què us sembla dedica-li el cap de setmana a la neteja de la moto? D’aquelles de buscar racons desconeguts a la vista i on s’amuntega la merda tot i que veiem la moto neta amb una mirada per damunt. Doncs a l’atac!!

I quina millor música que la del Piano Blues,és que no ens veiem fent la ruta amb un piano a l’esquena, no? Doncs a la neteja!!

Piano Blues recorre tota la història de la música en si, abraçant tot, des de ragtime, barrelhouse, boogie woogie i estils de jazz suaus de la costa oest fins als ritmes rockers del blues de Chicago.

La llista de Spotify com quasi cada setmana de Rocky Motard Ponent pera tu:

Via: AllMusic

Neo-Psicodèlia

Una mica desconcertant però amb un ritme més animat que parat, a més d’un so que ajuda a iniciar un moment introspectiu, que sempre és bò mentre estàs rodant amb el cap dintre del casc, que t’aïlla una mica de l’exterior. Neo-Psicodèlia per la ruta setmanal de Rocky Motard Ponent.

Neo-psychedelia cobreix una gran varietat d’artistes des del final de l’era punk fins a l’actualitat, tots els quals es van basar en els sons originals igualment diversos de la psicodèlia dels anys 60.

Tant si toquessin pop psicodèlic trippy (a la banda dels Beatles, els primers Pink Floyd i molts altres), rock de guitarra amb influència de Byrds, jams de forma lliure amb distorsió o experiments sonors al·lucinants, aquests grups miraven a la psicodèlia com una font de sons evocadors i inusuals, i els enfocaments dels artistes originals actualitzats o copiats sense vergonya.

Algunes neopsicodèlias eren explícitament drogues, mentre que per a d’altres era simplement un complement lògic de les seves estranyes lletres o perspectives de centre esquerre.

De tant en tant, la neopsicodèlia ha arribat al pop mainstream: el treball de Prince a mitjans dels anys 80, per exemple, i algunes de les produccions de culte retro de Lenny Kravitz als anys 90. Però, en la seva major part, ha estat principalment el domini de les bandes de rock alternatiu i indie-rock.

La neopsicodèlia va aparèixer per primera vegada a l’escena post-punk britànica a finals dels anys 70, amb figures importants com Teardrop Explodes, Echo & the Bunnymen i Soft Boys.

A part del moviment Paisley Underground de principis dels 80 i el col·lectiu Elephant 6 de finals dels 90, la majoria de la neopsicodèlia posterior provenia d’excèntrics i revivalistes aïllats, no d’escenes cohesionades.

Algunes de les més grans inclouen la banda australiana de somni The Church; Bevis Frond de Nick Saloman, que barrejava cançons melòdiques amb un fort embull de power-trio; la boirina de Spacemen 3; el peculiar rock universitari de l’ex Soft Boy Robyn Hitchcock; la absoluta estranyesa de Mercury Rev i els Flaming Lips; i l’eclèctic Britpop de Super Furry Animals de Gal·les.

I res com la nostra llista a Spotify per entendre-ho una mica més bé… i sentir-ho:

Via:AllMusic

Jazz Blues

Mmm… no és el jazz algo que particularment m’enganxi, però si ja parlem directament de Jazz Blues, ep!! escoltem!!!

Com a terme estilístic específic, Jazz Blues pot referir-se a:

  • un artista de blues que empra harmonies i/o ritmes més avançats que surten dels patrons de blues tradicionals i directes
  • un artista de jazz que manté les seves harmonies i/o ritmes relativament simples, fent que la música sigui més visceral i emocional que intel·lectual o sofisticada.

Els resultats poden semblar més a un costat de l’equació amb un toc de l’altre barrejat, o fins i tot apropar-se al R&B.

El blues i el jazz estaven arrelats en les mateixes tradicions musicals afroamericanes en primer lloc, i sempre s’han creuat prou perquè una línia divisòria absoluta mai ha estat una proposta raonable (o, per a molts oients i músics, desitjable).

Llista de Rocky Motard Ponent a Spotify per gaudir de les rutes del cap de setmana, portin on portin:

Via: AllMusic

Neo-Glam

Carretera provincial és menys que una de comunitat autònoma o nacional?? Per les motos no, doncs si el Neo-Glam és un subgènere (quasi) del britpop, i aquest del pop/rock… no per això és menys, sino que és diferent, potser més divertit i tot, o més sensible, o més lo que ens vagi de gust en el moment.

Neo-glam no és un terme per a les bandes de metall dels anys 80, sinó més aviat una branca del Britpop que, com el propi moviment Britpop, va ser introduït per Suede.

Suede va establir l’estil del neoglam agafant els rockers i les balades de l’era glam de David Bowie i combinant-los amb el romanticisme introspectiu de Morrissey, una fusió que, naturalment, pesava amb l’androgínia masculina.

Les bandes de Britpop que van seguir a Suede també van mirar les influències britàniques per excel·lència, però un petit quadre es va concentrar específicament a reviure l’excés elegant del glam dels anys 70: bandes com els Auteurs, Nancy Boy, Placebo i Spacehog.

El fenomen neo-glam es va limitar en gran mesura a Gran Bretanya, tot i que Spacehog (no casualment el menys andrògin del grup) va aconseguir un petit avenç amb el públic nord-americà.

I com sempre, com a mostra un botó, la llista a Spotify de Rocky Motard Ponent amb la música que ens pot perfectament acompanyar aquest cap de setmana:

Via: AllMusic

Harmònica Blues

Harmònica i blues, dos coses que no coincideixen sempre però son ben bé identificables l’una amb l’altra.

Tal com ens passejem per les carreteres buscant corbes obertes i sentir l’aire per sort cada vegada una mica més fresc, aquesta setmana li dediquem a l’harmònica dintre del blues la música per la nostra ruta.

Harmonica Blues fa referència a qualsevol estil de blues on l’harmònica toca una figura central.

Tot i que l’harmònica estava present en molts enregistraments de country-blues, es va convertir en una força dominant als anys 50, quan va ser amplificada per persones com Big Walter Horton, Little Walter i Junior Wells.

El potent so d’una harmònica amb micròfon es va convertir en un element reconeixible a l’instant del blues elèctric, especialment del blues de Chicago.

Llista de Rocky Motard Ponent a Spotify:

Via: AllMusic

Math Rock

A l’igual que sempre ens queden carreteres per descobrir, en la música hi ha subgèneres que no son dels circuits habituals, i què menys que descobrir aquest cap de setmana noves carreteres al ritme de música no tant coneguda… Tot un repte!!

El Math Rock està relacionat amb el post-rock, un estil indie-rock més conegut que comparteix una estètica similar.

On el post-rock té influències diferents del jazz, el math rock és la cara oposada de la mateixa moneda: és dens i complex, ple de signes de temps difícils i frases entrellaçades.

A més, l’estil és una mica més rocker que el post-rock, ja que normalment el toquen grups petits dirigits per guitarra.

El math rock va assolir el seu punt àlgid a mitjans dels anys 90, quan grups com Polvo i Chávez tenien un nombre de seguidors petit però dedicats entre els rockers independents dels campus universitaris.

Llista de Rocky Motard Ponent a Spotify:

Via: AllMusic

Swamp Blues

Swamp Blues, blues una mica “macarreta” per un cap de setmana de calor i despedida del mes de juliol, amb tota la calor que ens pot portar aquest mes. Vigileu les rodes de la moto que no es desfacin a l’asfalt!!

Swamp Blues, la variació més rítmica del so estàndard de Louisiana, també aporta elements més contemporanis de Nova Orleans, zydeco, música soul i cajun per influir en el seu estil.

El treball de guitarra és senzill però efectiu, i està molt influenciat pels patrons de boogie utilitzats als discos de Jimmy Reed, amb dosis liberals de Lightnin’ Hopkins i Muddy Waters.

A diferència del ritme pesat dels estils urbans més populars, el seu ritme es pot descriure millor com a relaxat, fent que fins i tot les seves ofertes més uptempo comparteixen el mateix estat d’ànim i ambient del slow blues.

Llista de Rocky Motard Ponent a Spotify:

Via: AllMusic

Madchester

A un bon ritme en que l’aire flueix com la música d’aquesta setmana a Rocky Motard Ponent, així és com hem de circular per fer baixar la temperatura en plena onada de calor.

Madchester va ser la força dominant del rock britànic a finals dels anys 80 i principis dels 90. Una fusió de ritmes de ball acid-house i pop melòdic, Madchester es va distingir pels seus ritmes de loping, floritures psicodèliques i cors enganxosos.

Tot i que les estructures de les cançons eren familiars, els arranjaments i l’actitud eren moderns, i fins i tot els tocs retro-pop, és a dir, les guitarres sonant, els orgues giratoris i el sentit pop agut, funcionaven com a collages postmoderns.

Hi havia dues aproximacions a aquest collage, com ho demostren The Stone Roses i Happy Mondays. The Roses eren una banda de guitarra-pop tradicional, i les seves cançons eren melodies pop directes, reforçades per ritmes amples; es va modernitzar el pop dels anys 60.

Happy Mondays talla i enganxa com els rapers mostren, agafant cors dels Beatles i LaBelle i posant-los en el context del fosc ball psicodèlic.

Malgrat els seus enfocaments diferents, ambdues bandes compartien l’amor per la música i la cultura acid-house, així com per la ciutat natal de Manchester, Anglaterra.

A mesura que la popularitat del grup creixia, la premsa britànica va etiquetar els dos grups, així com bandes de mentalitat similar com els Charlatans [Regne Unit] i Inspiral Carpets, “Madchester” després d’una cançó de Happy Mondays. (També es coneixia com “baggy”, ja que les bandes portaven roba ample).

Madchester va ser molt popular durant diversos anys al Regne Unit abans d’esvair-se, en gran part perquè els Roses i els Mondays van ser víctima de la mandra i l’abús de drogues, respectivament.

El gènere mai va tenir un gran impacte a Amèrica fora dels cercles alternatius, però la descendència de Madchester, bandes com Oasis, Pulp i Blur, que es van veure molt influenciades per la col·lisió del pop contemporani i clàssic, es van convertir en estrelles internacionals a mitjans dels anys 90.

Llista de Spotify:

Via: AllMusic

Soul-Blues

Cap de setmana amb calor i carreteres preparades per a rodar i agafar aire. Aquesta setmana al ritme del Soul-Blues.

Potser una de les formes més modernes de blues, el Soul-Blues fusiona elements dispars de la música popular negra per crear una amalgama totalment urbana pròpia.

Els artistes que volien moure’s estilísticament més enllà dels límits de tres acords de les formes convencionals de blues van trobar el rhythm & blues de la dècada de 1950 i l’estil soul del sud de mitjans dels anys 60 molt més del seu gust creatiu.

El soul-blues combina els millors elements dels dos i ho combina amb la instrumentació estàndard de la banda de blues, de vegades augmentada amb una secció de trompa d’estil R&B.

El gènere també ofereix als artistes de blues més tradicionals un estil per visitar de tant en tant, injectant una mica de vida contemporània als seus enregistraments.

I la llista de Rocky Motard Ponent a Spotify per a tu:

Via: AllMusic