El bloc de Rocky Motard Ponent
Bloc sobre temàtica motard
Blues, jazz, altes hores de la matinada i New York. Combinació perfecta durant la primera meitat del segle passat. Ara revivim-ho rodant amb la marxeta d’aquestos temes.
El New York Blues és principalment variacions del jump blues i del uptown blues, on el cantant és destacat i la música és una mica més sofisticada i jazzística que les seves contraparts rurals i urbanes.
Llista setmanal de Spotify des de la teva botiga Rocky Motard Ponent:
Via: AllMusic
Més aviat introspectiva, la música Electrònica Indie ens acompanyarà aquesta setmana des de Rocky Motard Ponent en la nostra ruta setmanal.
Menys un estil i més una categorització, Indie Electronic es refereix a artistes arrelats al rock que van seguir els primers compositors electrònics (especialment el BBC Radiophonic Workshop), Krautrock, synth pop i música de ball utilitzant sintetitzadors, samplers i programes informàtics.
L’onada inicial d’artistes indie electrònics va començar a principis dels anys 90, amb bandes tan dispars com Stereolab (que utilitzava material vintage) i Disco Inferno (que van empènyer la tecnologia de mostreig al límit).
Durant els primers anys de la dècada del 2000, el nombre d’artistes electrònics independents va créixer de manera exponencial, ja que la gravació domèstica i els sintetitzadors de programari (o softsynths) es van fer habituals.
A part d’algunes excepcions, aquests artistes van publicar la seva música en segells independents, com ara Warp (Broadcast), Morr Music (Lali Puna, Múm), Sub Pop (the Postal Service, Dntel) i Ghostly International (Skeletons, School of Seven Bells).
La llista a Spotify, aquesta setmana dedicada a un amic que ens ha deixat per a fer una ruta de la que no tornarà i que fins que cadascú de nosaltres no la fem, no ens retrobarem. Va per tu Luis:
Via: AllMusic
Country o blues? Això ens preguntarem escoltant la música que avui em triat, i és que tot té unes arrels i es comparteix més del que sembla.
Tot i que la música de jug band s’associa sovint amb les tradicions populars dels Apalatxes rurals, predominantment blancs, en realitat va ser interpretada sobretot per afroamericans a les zones urbanes.
Les jug bands van unir el folk dels Apalatxes amb el blues, el ragtime i el jazz molt primerenc; són més coneguts, és clar, per la seva novedosa instrumentació de bricolatge.
El càntir (jug) en qüestió sol ser un càntir de whisky, i un intèrpret bufava per la boca del càntir per produir tons en el registre de baix. Les bandes de gerres normalment presentaven almenys un instrument de corda de la tradició dels Apalatxes (guitarra, banjo i/o violí) i utilitzaven una gran varietat d’objectes domèstics quotidians i fàcilment disponibles per a l’acompanyament rítmic.
Els més habituals eren la taula de rentar (els llistons es copejaven i es fregaven d’una manera anàloga a un tambor) i el baix de banyera metàl·lica, que normalment anava equipat amb una escombra i un estenedor que produïen els sons.
Altres possibles instruments de percussió inclouen culleres, galledes de tripa, ossos i fulles de serra; L’acompanyament melòdic addicional podria haver inclòs una harmònica, un kazoo o fins i tot una pinta i un paper de seda, el que fos disponible i econòmic, realment.
La música de jug band es va originar a Louisville, Kentucky a l’alba de la dècada de 1900, però va trobar la seva major popularitat a Memphis, Tennessee durant els anys 10 i 20, i finalment es va estendre a Ohio i Carolina del Nord.
Donada la jugabilitat inherent de la instrumentació, la música de la jug band era, en conseqüència, informal, espontània, sovint humorística i rítmicament rítmica.
Les bandes més importants inclouen Memphis Jug Band, Gus Cannon’s Jug Stompers i Earl McDonald’s Dixieland Jug Blowers. La moda de les bandes de gerres regionals havia passat en gran part als anys 30, però el moviment de skiffle britànic dels anys 50 i el renaixement del folk nord-americà de principis dels 60 van aportar una apreciació renovada de l’estil.
Els intèrprets conservacionistes de bon humor com la Jim Kweskin Jug Band i l’Even Dozen Jug Band van sorgir als Estats Units; a més, els membres tant de Grateful Dead com de Lovin’ Spoonful van començar a tocar música de jug band.
La llista setmanal per a rodar amb el solet d’aquest cap de setmana:
Via: AllMusic
Aquesta setmana i per veure que sí que hi ha notables diferencies entre els subgèneres del country, dedicarem una llista al Country Instrumental.
Instrumental Country és exactament el que diu que és: qualsevol forma de country, des del tradicional honky tonk fins al country-rock, interpretat estrictament instrumentalment i sense cap veu.
La llista de Rocky Motard Ponent a Spotify:
Via: AllMusic
Força i decisió, foscor cap a la llum. Música dels 90 generalment que va marcar algunes vides i que en ruta ens fa encarar les curves sense por. El Grunge!
Utilitzant el so tèrbol dels Stooges i Black Sabbath com a base, el Grunge era un híbrid de heavy metal i punk.
Tot i que les guitarres eren directament del metall de principis dels anys 70, l’estètica del grunge estava lluny del metall.
Tant l’enfocament líric com l’atac musical del grunge van ser adoptats del punk, especialment dels ideals independents del hardcore nord-americà de principis dels anys 80.
La primera onada de grups grunge — Green River, Mudhoney, Soundgarden — va ser més pesada que la segona, que va començar amb Nirvana. Nirvana era més melòdic que els seus predecessors i també tenien diferents dinàmiques, que es van convertir en una convenció de gènere gairebé tan reconeixible com les guitarres borroses i distorsionades.
Després que Nirvana es va convertir en el mainstream, el grunge va perdre moltes de les seves connexions independents i punk i es va convertir en l’estil de rock dur més popular dels anys 90.
Disfruteu una bona estona d’aquest so amb la llista de Spotify de Rocky Motard Ponent:
Via: AllMusic
Amb el possible trasbals provocat pel retorn a la feina o a l’escola, ara ficarem unes notes musicals que ens facin anar al trot pausadament en les nostres muntures.
La Cowboy Music es va transmetre originalment a partir del genuí Old West, el seu repertori consisteix en cançons cantades a l’aire lliure per passar el temps en els trasllats de bestiar.
Aquesta tradició va continuar molt després que el seu estil de vida acompanyant gairebé hagués desaparegut, ja que la mitologia dels vaquers encara tenia una fascinació per a molts.
Aquesta fascinació va donar lloc a la producció d’innombrables pel·lícules de vaquers, i amb aquestes pel·lícules es va produir un renaixement de l’interès per la música de vaquers.
De fet, no va ser tant un renaixement com una gana de més mitologia: cantants/actors com Roy Rogers i Gene Autry es van basar molt més en noves composicions que evocaven temes similars de la vida dels vaquers.
Les actuacions i la producció de cançons de vaquer depenen en gran mesura del context, mentre que les cançons de pel·lícules s’enregistraven normalment amb orquestres modernes d’estil de banda sonora, grups antics com els Sons of the Pioneers es basaven en instruments acústics tradicionals i sense adorns.
Si bé és l’esperit de la música de vaquer, més que les cançons estàndard específiques, el que generalment ha sobreviscut a la música country, alguns artistes han intentat preservar la tradició i educar el seu públic sobre les cançons de vaquer autèntiques; Michael Martin Murphey es va convertir en una figura notable en aquests esforços durant els anys 90.
I acabem com sempre amb una llista al perfil de Spotify de Rocky Motard Ponent per a tu.
Via: AllMusic
Hem tocat ja diferents pals de blues d’abans de la guerra. Aquesta setmana no serà tant concret, sino que està obert al blues en general d’aquella època. Disfrutem de les nostres rutes el cap de setmana.
Prewar Blues és country-blues gravat abans de la Segona Guerra Mundial. El blues d’abans de la guerra és completament acústic, però hi ha variacions en l’estil: poden ser guitarres acústiques, piano blues, cantants solistes, bandes de corda o jug bands.
Els principals factors unificadors són que la música és tota acústica, sol ser una cançó popular i es va gravar abans de la Segona Guerra Mundial.
Com cada setmana, la corresponent llista de Spotify:
Via: AllMusic
Arriba el cap de setmana i sembla que marxa la calor, doncs benvingut sia tot i regat amb una mica d’aigua si pot ser millor. Que no ens freni això les ganes de rodar, i per si hi ha algun petit dubte, res com escoltar una mica de Garage Rock Revival per agafar ritme.
Un moviment independent que va sorgir a mitjans dels anys 80, les bandes de revival del garage rock pretenien recuperar l’esperit salvatge, rumorós i estúpid del garage rock dels anys 60.
Per descomptat, quan els rockers de garage originals es preocupaven d’imitar les seves bandes britàniques preferides, els revivalistes imiten les mateixes bandes de garatge, de manera que la seva música estava plena de guitarra de to fuzz, riffs d’orgue Farfisa i veus burladores.
Igual que els revivals de rockabilly i surf amb un temps similar, els revivalistes de garage rock també es van apropiar del sentit de l’estil de la música original, interpretant de manera autoconscient les seves qualitats personals preferides: duresa, deshonestedat, descarat, energia maníaca, rebel·lió, esperit de festa.
Com que era conscient, de vegades es feia amb una picada d’ullet i una mica d’exageració, però, independentment, moltes de les bandes de revival compartien la suposició subjacent que les virtuts del garage rock encarnaven el veritable esperit del rock & roll.
Garage rock revival mai va aconseguir una gran audiència, però després de la primera onada de bandes dels anys 80, com ara Chesterfield Kings, Mono Men, Lyres, Fleshtones, Fuzztones i diversos grups dirigits per Billy Childish, va mantenir un culte dedicat als anys 90, amb nombroses bandes dels segells Bomp, Estrus i Sympathy for the Record Industry.
Com quasi cada setmana també, la llista de Spotify de Rocky Motard Ponent:
Via: AllMusic
Ganes de ballar aquest cap de setmana? Doncs amb el blues també es pot, i aquesta setmana des de Rocky Motard Ponent et presentem el subgènere Piedmont Blues.
Piedmont Blues fa referència a un subestil regional característic dels músics negres del sud-est dels Estats Units. Geogràficament, el Piemont significa els contraforts dels Apalatxes a l’oest de la plana costanera atlàntica que s’estén aproximadament des de Richmond, VA, fins a Atlanta, GA.
Musicalment, el blues de Piemont descriu l’estil compartit de músics de Geòrgia, les Carolinas i Virgínia, així com d’altres de llocs tan llunyans com Florida, West Virginia, Maryland i Delaware.
Es refereix a una àmplia varietat de valors estètics, tècniques d’actuació i repertori compartit arrelats en circumstàncies geogràfiques, històriques i sociològiques comunes; Per dir-ho més senzillament, el blues del Piemont significa una constel·lació de preferències musicals pròpies de la regió del Piemont.
L’estil de guitarra del Piemont empra un mètode complex de selecció de dits en el qual un patró de baix regular i alternatiu admet una melodia en cordes agudes.
L’estil de guitarra és molt sincopat i connecta estretament amb una tradició anterior de la banda de corda, integrant cançons de ragtime, blues i country dance. És una excel·lent música de festa amb un so complet i sòlid.
I com a mostra un botó, el del “play” a la nostra llista de Spotify.
Via: AllMusic
Sense accelerar-nos però amb certa duresa. Constància en el ritme seria l’expressió. Així rodarem aquest cap de setmana amb el Garatge Punk des de Rocky Motard Ponent.
Abans que l’ala punk-pop del revival punk dels anys 90 americà arribés al corrent principal, una raça diferent de punk revivalista havia anat prenent forma a l’underground indie-rock.
En general, el garage punk no era tan melòdic com el punk-pop; en canvi, el garage punk es va inspirar principalment en el proto-punk de Detroit dels Stooges i l’MC5.
L’actitud i el soroll eren molt més importants per al garage punk que les melodies enganxoses, i l’actitud es reflectia en el so de la música: brut, sòrdid, enfadat, amenaçador i totalment lleig.
Algunes de les primeres bandes de garage punk que van aparèixer a finals dels 80 i principis dels 90 (Mudhoney, the Supersuckers) van signar amb el segell Sub Pop, les primeres bandes de grunge del qual van compartir algunes de les mateixes influències i estètica (de fet, Mudhoney es va convertir en un dels fundadors del grunge).
Tot i que el garage punk mai va arribar a tocar el mainstream, bandes com New Bomb Turks i The Humpers van ajudar a mantenir un públic de culte per a l’estil durant els anys 90.
A més, diverses bandes del moviment de revival del stoner-rock (Nebula, per exemple) van començar a crear una variació lleugerament psicodèlica del garage punk.
La llista de Spotify:
Via: AllMusic