Fresqueta que ens arriba de la ma d’algunes pluges, i amb això una mica de música fresca. Encara que no siguin de temes d’èxit actuals així ho eren a la dècada dels ’90. Música en moto, música pel cap de setmana!!
Els Beatles van establir una llarga tradició britànica de bandes pop afinades i impulsades per la guitarra, una tradició que es refrescava i actualitzava de tant en tant pels nous moviments musicals.
El britpop, però, es refereix a la legió de bandes dels anys 90 que es van extreure d’aquesta tradició de manera més conscient que mai. Tot i que el moviment es va originar a l’escena indie del Regne Unit, el Britpop va ser sense vergonya comercial: les seves bandes valoraven els ganxos grans, brillants i enganxosos, així com el glamur de l’estrellat popular del pop i la sensació que estaven creant la banda sonora de la vida d’una nova generació, de la joventut britànica.
I sens dubte era la joventut britànica a qui s’apuntava; el britpop va celebrar i va comentar les seves vides, la seva cultura i el seu patrimoni musical, sense tenir en compte si aquesta especificitat els faria menys accessibles per al públic nord-americà.
L’exuberància juvenil i el desig de reconeixement del britpop van ser reaccions no només contra els personatges tímids i anti-estrelles de les bandes de shoegazer de principis dels anys 90, sinó també la severitat del grunge americà i els productors sense rostre darrere del creixent underground de ball electrònic.
Musicalment, el britpop es va inspirar dels Beatles, és clar, però també del so dels Kinks de finals dels 60, el moviment mod (The Who, The Small Faces), el glam dels 70 (David Bowie, T. Rex, Roxy Music) , punk i new wave (The Jam, The Buzzcocks, Wire, Madness, XTC, Squeeze, Elvis Costello), i el guitar-pop alternatiu dels Smiths.
Tots aquests artistes eren per excel·lència britànics: van crear les seves imatges, lletres i sons a partir d’un marc de referència clarament britànic, i per això pocs d’ells es van convertir en més que artistes de culte als Estats Units (i per què el britpop funcionava de la mateixa manera).
A part d’aquestes influències, el britpop va tenir les seves arrels més immediates a l’escena Madchester, l’èmfasi de la qual en els bons moments i les melodies enganxoses van indicar el camí al voltant de l’estètica shoegazer.
Els ganxos pop sense esforç i l’actitud d’estrella de rock dels Stone Roses van ser la part més important de la fundació, però els veritables pares fundadors del Britpop van ser Suede. Llançat el 1993, el seu debut homònim es va convertir en un èxit inesperat amb la seva fusió de la majestuositat del glam-rock i la introspecció de Smith.
Suede va obrir les portes a avenços encara més grans el 1994 per Blur (Parklife) i Oasis (Definitely Maybe), que ràpidament es van convertir en les dues superestrelles més populars del Britpop. Amb el seu èxit va arribar una explosió vertiginosa de bandes d’inspiració semblant; Elastica, Pulp, Supergrass i Boo Radley eren dels més grans.
El 1996, Oasis es va convertir en l’única banda de britpop que es va convertir en autèntiques estrelles mainstream als Estats Units. El 1997 va donar els primers senyals que el boom del britpop començava a quedar-se sense força, és a dir, el tercer àlbum mal revisat d’Oasis i el moviment de Blur cap al rock indie americà, juntament amb amb l’auge de Radiohead arran del seu tercer àlbum, OK Computer.
Aviat, les bandes més noves van fusionar el mal humor de Radiohead amb la posició obrera d’Oasis, una combinació que s’escolta en tot, des de Coldplay fins a Kasabian, i es va convertir en el so alternatiu britànic del nou mil·lenni”.
Moltes bandes anomenades i que van marcar una generació. I la llista de Spotify per a recordar-ho:
Via: AllMusic
