Categoria: Música en moto

Blues de Memphis

De nou toquem el pal del Blues per apropar-nos a la rama del Blues de Memphis.

El Blues de Memphis, una varietat de country blues pròpia, dóna lloc a dues formes diferents: la jug band (tocant i cantant un blues d’estil jazzístic tocat amb instruments casolans) i els inicis d’assignar parts als guitarristes per a sols (lead) i ritme, una tradició que ara forma part de totes les bandes modernes de blues i rock & roll.

La versió més antiga del gènere va estar molt lligada a l’espectacle local i a les tradicions del vodevil, fins a finals dels anys trenta.

La versió posterior d’aquest gènere, posterior a la Segona Guerra Mundial, presentava un treball explosiu i distorsionat de la guitarra elèctrica, una bateria atronadora i unes veus ferotges.

Que passeu un bon cap de setmana carregat de moto i música, moltes vegades van de la mà, i per això una llista de Spotify setmanal:

Via: AllMusic

Nou Tradicionalista

A les portes d’un nou cap de setmana en moto, des de Rocky Motard Ponent aportem una mica de música fresca, el subgènere del Country: Nou Tradicionalista.

Nou Tradicionalista fa referència a les legions de joves cantants country que van sorgir a finals dels anys 80. Aquests artistes van reelaborar i actualitzar els sons clàssics del honky tonk i el country tradicional, afegint tocs de producció contemporània per fer-lo més viable comercialment; fins i tot amb les floritures, la música era essencialment country hardcore.

Després de la primera onada de nous tradicionalistes (George Strait, Randy Travis, Dwight Yoakam), el gènere es va tornar una mica més polit i va demostrar influències més evidents del rock, però els nous tradicionalistes van continuar dominant les llistes de country d’una forma o una altra fins a mitjan anys 90.

Una llista de Spotify per a fer de les paraules música:

Via: AllMusic

Folk-Blues

Compromesos amb l’oci des de Rocky Motard Ponent, i ociós és el cap de setmana de juliol que encetem de nou amb molta calor i xafogor. Això pot provocar ganes de circular dins l’aire amb la teva moto. Benvinguda sensació.

I per acompanyar aquestes sortides li dediquem aquesta setmana un petit espai al subgènere del Blues: el Folk-Blues.

Folk-Blues descriu un tipus de blues que se sol tocar amb instruments musicals no elèctrics. Abraça una àmplia gamma d’estils de guitarra i musicals que van prosperar en els primers dies de la gestació de l’estil musical.

Però el folk-blues no es limita només a la música de guitarra; la seva denominació «folk» és un terme prou elàstic com per incloure també música de casa, sense floritures, tocada amb mandolina, banjo, harmònica i altres instruments no elèctrics.

El folk-blues evoca el so i la imatge d’una música tosca i una mica informal, un so i un estil nascuts de les plantacions del sud, els house frolics i els juke joints; és veritable música folk, tocada per i per a la gent.

El terme també proporciona un encapçalament general convenient per a tots els múltiples estils i variacions regionals (Piedmont, Atlanta, Memphis, Texas, Delta, ragtime, songster, etc.).

Una llista al perfil de Spotify de Rocky Motard Ponent:

Via: AllMusic

Underground Americà

Cap de setmana llarg que ens dona temps per moltes coses, i una d’aquestes és la música i si és per acompanyar la nostra ment en les nostres sortides en moto, doncs avui li dediquem la setmana a l’Underground Americà.

A principis de la dècada de 1980, quan la primera onada de bandes de punk va començar a actuar per si mateixes i la creixent escena del rock alternatiu va ser cada cop més dominada pels grups britànics de post-punk i els de new wave, una sèrie de bandes nord-americanes van començar a fer música nova que va ser una reacció deliberada a aquests desenvolupaments.

Mentre es van deslletar del punk, les bandes underground americanes van tendir a afavorir un paladar musical més ampli (les influències de rock dur, psicodèlia, roots rock, folk-rock i country-rock eren les més comunes), tot i que van continuar dominades per guitarres elèctriques i una perspectiva lírica que abastava la intel·ligència sense pretensions exteriors.

Aquestes bandes també tendeixen a afavorir els segells independents i les gires de baix pressupost, també hi té a veure la necessitat, ja que gairebé tots eren ignorats per les grans discogràfiques, obligant-los a trobar altres vies per presentar la seva música.

Tot i que van ser progenitors de l’escena hardcore punk, els Black Flag també van ser els principals pioners de l’escena underground nord-americana, creant de fet una xarxa de gires indie a través de diversos anys de treball implacable; el segell de la banda, SST, també va ser una influència crucial, llançant discos de Minutemen, Meat Puppets, Husker Du, Dinosaur Jr. i altres bandes clau que van empènyer l’agressió del punk de l’estranger cap a direccions noves i provocadores.

El Midwest va demostrar ser un potent caldo de cultiu per a l’underground nord-americà, amb The Reemplacements, borratxos però sincers de Minneapolis i els brutalment sorollosos Big Black i Naked Raygun de Chicago guanyant nombrosos seguidors de culte, mentre que Sonic Youth i els Swans eren els governants d’un enclavament dissonant de la costa est, els comerciants nòmades de soroll psicològic de Texas, els Butthole Surfers, estaven deixant un rastre de terror a tot el país, i els Mission of Burma de Boston van demostrar ser poderosament influent i predictius durant la seva curta vida.

A mitjans dels anys 80, l’avenç comercial inicial de R.E.M. (que eren membres tangencials de l’escena malgrat la seva presència al segell semi-gran I.R.S.) alhora van donar una nova visibilitat a l’underground nord-americà i van posar les primeres escletxes a l’armadura de la comunitat tan unida.

A principis dels anys 90, el treball dur i l’èxit relatiu de diverses bandes underground americanes importants van demostrar finalment ser la tendència del moviment; molts dels actes més importants del moviment van ser cortejats per les grans discogràfiques (on la majoria no va trobar un públic important als Estats Units, tot i que alguns van sortir millor a Europa), i amb l’avenç de Nirvana a finals de 1991, l’underground va començar a trencar-se, en la seva majoria dividint-se en rock alternatiu (per a les bandes més accessibles comercialment) i rock indie (per als seus homòlegs menys compromesos).

I aquí va una llista representativa de tot això:

Via: AllMusic.

Country Neotradicionalista

Country fresc, modern i rockanrolero, aquesta setmana amb aquesta música el cap dintre del casc segur que seguirà el ritme de la música.

El Country Neo-Traditionalista fa referència als artistes country que toquen a l’estil del country tradicional hardcore com el honky tonk, però són essencialment revivalistes.

Com que són revivalistes, aporten a la seva música una varietat de tècniques contemporànies, com ara el pop/rock o les influències de cantant/compositor, però sempre estan subordinades a la soca dominant de la música country.

A més, on els nous tradicionalistes van tornar el so del country tradicional a les llistes de música principal, els neotradicionalistes sempre van operar al marge.

I la corresponent llista de Spotify al perfil de Rocky Motard Ponent, seguiu-lo i setmanalment anirem descobrint junts nous subgèneres musicals que ens podran acompanyar en les nostres rutes en moto, o en qualsevol moment del nostre día a día.

Via: AllMusic

Country Blues

Encara no ha arribat l’estiu, això sí, la calor sí!! I aquest cap de setmana més!! Per refrescar-nos una mica ens ficarem davant de la nevera i amb la porta oberta mentre escoltem una mica de música abans de sortir en moto.

Aquesta setmana amb Country Blues, que és un terme general que delimita la profunditat i l’amplitud de la primera floració del blues impulsat per la guitarra, que inclou tant solistes com a duo i intèrprets de bandes de corda.

El terme també proporciona un encapçalament general convenient per a tots els múltiples estils i variacions regionals (Piedmont, Atlanta, Memphis, Texas, acústic de Chicago, Delta, ragtime, folk, etc.) de la forma.

Es tracta principalment, però no exclusivament, d’un gènere ple de guitarristes acústics, que abraça una multiplicitat de tècniques. Però alguns intèrprets de country-blues com Lightnin’ Hopkins i John Lee Hooker més tard es van canviar a les guitarres elèctriques sense haver de canviar o alterar dràsticament els seus estils.

I una llista de Spotify per a rutejar:

Ambient Pop

Es prepara un nou cap de setmana calorós. Agafem la moto i la banda sonora que ens toca afrontar és una mica especial. Pot recordar en moments inclús escenes puntuals de Easy Rider, on la música hipnòtica acompanyava altres viatges quan no estaven damunt la moto, això sí, amb un toc d’electrònica i més actual.

Però la veritat és que és música més aviat refrescant, per tant benvinguda sigui la varietat!!

L’Ambient Pop combina elements dels dos estils diferents que donen el seu nom al gènere; mentre que la música té una forma comú al pop convencional, les seves textures i atmosferes electròniques reflecteixen les qualitats hipnòtiques i meditatives de l’ambient.

Les fascinants melodies lock-groove del Krautrock també tenen una clara influència, tot i que el pop ambient sol ser molt menys abrasiu.

Essencialment una extensió del somni pop que va sorgir arran del moviment shoegazer, es diferencia dels seus antecedents per la seva absorció de modismes electrònics contemporanis, inclòs el sampleig, encara que en la seva majoria els instruments en directe continuen definint el so.

I aquí una petita mostra d’Ambient Pop a Spotify:

Via: AllMusic

Pop/Rock Alternatiu

Potser és un dels subgèneres del pop/rock més populars. I per un cap de setmana primaveral els seus sons seran els que ens acompanyaran en aquest viatge, la teva ruta en moto, la nostra vida.

El Pop/Rock Alternatiu és essencialment un terme general per a grups post-punk des de mitjans dels anys 80 fins a mitjans dels 90. Tot i que hi ha una varietat d’estils musicals dins del rock alternatiu, tots estan lligats ja que existien fora del corrent principal.

D’alguna manera, hi ha dues onades de bandes alternatives, amb l’èxit de Nirvana el 1991 actuant com a punt divisori. Als anys 80, la majoria de bandes alternatives eren en segells independents; si estaven en majors, no van rebre tant suport com la majoria dels principals del segell.

Durant els anys 80, l’alternativa incloïa tot, des de jangle pop, punk post-hardcore, funk metal, punk pop i rock experimental. Després de la popularitat de Nirvana als anys 90, l’alternativa va incloure tots aquests subgèneres, però molts dels extrems es van eliminar perquè la música es comercialitzava com a part del corrent principal.

El hard rock i la música derivada del punk van tenir més èxit comercial que el pop que va dominar el pop/rock alternatiu de finals dels 80, de manera que l’alternatiu va perdre algunes de les seves tendències més peculiars als anys 90. La majoria de bandes experimentals van quedar relegades a l’indie rock.

Res com la música per entendre-ho tot:

Via: AllMusic

Country Contemporani

Amb un so modern, amb cert estil melancòlic però amb un so net, així es pot escoltar el Country Contemporani. Li dediquem la llista d’aquesta setmana.

Després de l’auge de l’estil Urban Cowboy orientat al pop a finals dels 70 i principis dels 80, cantants com George Strait i Randy Travis es van fixar en tornar la música country a les seves arrels, començant un moviment conegut com els New Traditionalists.

Tot i que el seu so es basava principalment en el honky tonk clàssic, també comptava amb tots els avantatges de tècniques i equips de producció actualitzats, demostrant que la música country pura podia sonar autèntica però moderna.

En el seu inici, Country Contemporani es va basar en aquesta revelació, agafant les bases establertes pel nou country tradicionalista i fusionant-lo amb sensibilitats pop/rock.

A finals dels 80 i principis dels 90, el country contemporani encara era essencialment country, tot i que arribava a un públic més ampli que mai, gràcies en gran part a Garth Brooks i les seves influències del rock.

Tot i que els singles d’èxit pop-crossover encara eren poc freqüents en aquest moment, els àlbums country contemporanis van començar a vendre’s en xifres sense precedents arran de l’èxit de Brooks, i encara que el country contemporani no es limitava de cap manera als cantants masculins, ells, amb unes poques excepcions notables: van ser els principals beneficiaris primerencs de la major visibilitat de la música.

Aquesta onada d’artistes masculins va dominar des de principis fins a mitjans dels anys 90, barrejant el cor country i la cançó senzilla, preparada per a ballar en línia en proporcions variables, amb el nou moviment tradicionalista que continuava tenint una forta influència sobre molts.

L’augment de l’exposició finalment va portar el country contemporani més i més a la música pop convencional, i una sèrie d’artistes (majoritàriament) dones van començar a buscar activament l’èxit crossover; en els casos més pronunciats, la seva música es diferenciava del pop/rock de ple dret només per un cert toc a la veu.

Tot i que va allunyar el country contemporani de les seves arrels, aquesta voluntat de tocar per a un públic encara més ampli va donar lloc a una popularitat massiva i dominant pel gènere per a artistes com Shania Twain, LeAnn Rimes, Dixie Chicks i Faith Hill a finals dels anys 90.

Tant si les cançons eren més properes al neo-honky tonk com al pop/rock, però, el country contemporani sempre va estar marcat per la seva producció brillant i preparada per a la ràdio, que de vegades incorporava sintetitzadors, però sobretot mantenia la música suau i polida, ajudant-la a fer-la més gran. accessible tant per als fans del country, del rock i del pop.

I ara toca escoltar i sentir lo que s’han dit en paraules, i aquí teniu la llista setmanal a Spotify de Rocky Motard Ponent amb cançons destacades i significatives del Country Contemporani.

Via: AllMusic

Blues Gospel

Divendres i davant uns dies d’incertesa climatològica, una mica de música per l’esperit des de Rocky Motard Ponent.

Sempre hi ha hagut un punt, tant estilístic com filosòficament, on lo sagrat (música gospel) i lo profà (blues, la música del diable) estableixen una aliança incòmoda.

Compost gairebé íntegrament per intèrprets que són predicadors laics o evangelistes dels carrers, el Blues Gospel inclou l’ús de patrons de guitarra blues que estan estretament entrellaçats amb les declaracions més sinceres de convicció religiosa.

Abraçant tot, des de la selecció de dits de ragtime fins a patrons de ritme toscament rasguejats, l’estil deu menys lleialtat a un tipus de guitarra particular que a l’ús de les possibilitats de l’instrument per impulsar el seu missatge líric.

Tot i que els seus defensors són pocs, hi ha pocs sons del blues que siguin tan alternativament espirituals o tan escalofriants com el blues gospel.

I com sempre, una petita mostra amb la nostra llista de Spotify:

Via: AllMusic