Desprès d’uns dies desgarradors i que encara duren, i malauradament per temps que estarà tot a solucionar-se, fem una pausa en les noticies per dedicar-li ja sigui en moto o des de casa, a una mica de música.
Un subgènere del rock alternatiu/indie, el noise pop és just el que diu: música pop embolicada en petons de filferro de pues, dissonància i abrasió.
Ocupa el punt mig entre el xiclet i l’avantguarda, una col·lisió entre la cançó pop convencional i l’assalt sonor del soroll blanc.
El pop sorollós sovint té una sensació narcòtica i borrosa, ja que les melodies passen per les textures giratòries de la guitarra. Però també pot ser brillant i animat, o angular i desafiant.
Les primeres arrels del pop sorollós es troben en els experiments de Velvet Underground amb distorsió. Els seus avantpassats més reconeixibles, però, són bandes americanes de rock alternatiu com Sonic Youth i Dinosaur Jr., que van casar estructures de cançons de rock amb gruixuts fulls de distorsió de guitarra.
La primera banda de noise pop adequada va ser The Jesus & Mary Chain, el primer debut de la qual el 1986, Psychocandy, va fer néixer l’estil. Yo La Tengo, potser la banda de noise-pop més prolífica i de llarga vida, va debutar al mateix temps.
A finals dels 80, el noise pop va ser la principal inspiració del moviment britànic shoegazing, que va fer que les lletres fossin més introspectives i les melodies més fràgils.
Al llarg dels anys 90, el noise pop va continuar gaudint d’una presència important i influent a l’escena indie rock.
Llista setmanal a Spotify de Rocky Motard Ponent:
Via: AllMusic
