Euro-Rock

Descobrint carreteres que tot i ésser properes a vegades no deixen de ser desconegudes. Avui des de Rocky Motard Ponent un fem un tastet per una ruta en moto on cada corba serà una sorpresa.

L’euro-rock té una sensibilitat diferent de la del rock nord-americà o britànic. La major part de l’euro-rock sona com si Chuck Berry no hagués existit i que els Beatles mai no s’haguessin registrat abans de Sgt. Pepper.

És artístic, melancòlic, fantàstic i simfònic, i s’inspira més en el folk clàssic i europeu que en el blues.

Aquesta és part de la raó per la qual l’euro-rock rarament es va escoltar fora d’Europa, però l’altra raó és que la música era insular, i rarament convidava els forasters a acostumar-se a les seves tradicions.

De fet, l’euro-rock sovint va ser eclipsat en termes de popularitat per l’euro-pop i l’euro-dance, així com pels rockers britànics i americans.

No obstant això, va mantenir un seguiment fanàtic dins d’Europa, sobretot entre els rockers artístics.

La llista a Spotify:

Via: AllMusic

Euro-Pop

Una mica de xiclet, gas a mitges i bon rotllisme, corbes amples i ruta reduida. Cap de setmana pel Euro-Pop durant la nostra ruta musical.

El terme Euro-Pop es va associar amb un estil de música pop deliberadament lleuger, absurd i produït amb molta habilitat; fidel al seu nom, gran part (encara que no tot) es va originar al continent europeu, tot i que també hi va haver grups britànics o americans ocasionals influenciats per l’estil.

ABBA va ser la banda definitiva d’Euro-Pop, creant cançons sense esforç i compulsivament enganxoses amb ritmes de ball animats i lletres espumoses.

Com que les lletres no eren una part important per apreciar la música, també es podia estendre fàcilment a països no angloparlants; les cançons també es podien gravar en les llengües natives de mercats més localitzats sense perdre el matís líric.

Tot i que ABBA es va convertir en superestrelles mundials durant els anys 70, gran part de l’Euro-Pop va romandre confinat a l’Europa continental, especialment a França, Itàlia, els Països Baixos i Suècia.

En les dècades següents, Suècia va produir la gran majoria dels grups d’Euro-Pop que van causar sensació al món angloparlant, incloent-hi Army of Lovers i Roxette als anys 80 i Ace of Base i Robyn als anys 90.

El renaixement del dance-pop dels 90, encapçalat per grups com Take That, les Spice Girls i els Backstreet Boys, devia molt al so i l’estil de l’euro-pop, mentre que els artistes de parla anglesa que imitaven l’estil per la seva incessant enganxositat sovint hi afegien elements d’ironia i/o «trashy camp».

Llista a Spotify de Rocky Motard per a tu:

Via: AllMusic

Pop Adolescent

Ai.. toquem tecla. Llista dedicada al Pop Adolescent. Però de l’adolescent de quan?? Doncs ni més ni menys pels dels que eren adolescents als anys 80-90, o sigui que alguns ja sou pares o mares, doncs venga, que no ha passat tant de temps.

Contacte i arrancada per la ruta setmanal d’aquesta setmana.

El Teen Pop és essencialment dance-pop, pop i balades urbanes que es comercialitzen als adolescents. Sovint, també l’interpreten adolescents.

Per descomptat, la música feta per a adolescents ha existit des dels inicis de la indústria discogràfica moderna, des de les noies amb mitjons curts que es desmaiaven per Sinatra fins a les legions de fans de Fabian o els Bay City Rollers, però el teen pop és la música adolescent feta a finals dels anys 80 i 90.

Va tenir el seu primer gran floriment als darrers anys de la dècada, quan Tiffany, Debbie Gibson i New Kids on the Block van arribar a l’estrellat amb les seves melodies dance-pop lleugeres, enganxoses i comercials i balades contemporànies per a adults.

NKOTB, en particular, va establir la plantilla per al gènere, ja que van nomenar les tendències urbanes modernes sense deixar de ser completament saludables i bonicament comercials.

Durant els dos primers anys dels 90, el teen pop va dominar les llistes americanes, però un cop Nirvana va passar al corrent principal, estava acabat.

Almenys, així és com semblava. En realitat, va passar a la clandestinitat i a través del mar, on Take That va dominar les llistes del Regne Unit amb discos que eren a parts iguals NKOTB i George Michael.

Tenien alguns companys que van seguir sent sensacions britàniques, però Take That eren els reis indiscutibles del pop adolescent. Just quan estaven a punt de tenir èxit als Estats Units amb el seu senzill «Back for Good» de 1994, van implosionar, just quan els adolescents britànics es van fascinar amb el brit-pop, l’equivalent britànic de la revolució grunge.

Durant un breu temps, no hi va haver pop adolescent a banda i banda de l’Atlàntic, però tot això va canviar quan les Spice Girls van llançar el seu senzill debut, «Wannabe», l’estiu de 1996.

Un grup de cinc membres fotogènic i intel·ligentment comercialitzat, les Spice Girls van ser sensacions a tot el Regne Unit i es van estendre com la pólvora pels Estats Units el 1997.

El seu èxit va obrir les portes a una onada de pop adolescent que va ser més forta que la de finals dels anys 80.

Hanson va ser el primer a sortir de la porta el 1997 amb el seu rock clàssic arreglat, i després els Backstreet Boys van eclipsar tots els seus companys durant el 1998 amb una sèrie de senzills d’èxit.

Altres van seguir la seva ombra, ja fos el molt similar ‘N Sync o les Spice Girls, All Saints. El 1999, el pop adolescent no va mostrar signes de decadència, ja que va produir una nova tendència: el pop Lolita.

Britney Spears i Christina Aguilera no havien passat de l’adolescència, però es van pavonejar com Madonna en el seu millor moment i tenien una música gairebé tan suggestiva.

Tant Spears com Aguilera van vendre milions de discos, igual que els Backstreets i ‘N Sync, demostrant que no només les adolescents compraven pop adolescent a finals dels 90, possiblement l’època daurada de l’estil.

I la llista a Spotify per a vosaltres:

Vai: AllMusic

Estil Llatí Lliure

Si es tracta de descobrir rutes noves, amb aquest subgènere del pop/rock, l’Estil Llatí Lliure o Latin Freestyle, podreu culminar la missió. Atenció que venen corbes i et poden destrempar una mica.

Com que el món del freestyle es basa majoritàriament en les comunitats llatines de Nova York i Miami, el Latin Freestyle és un substitut proper, gairebé inidentificable, del freestyle en si.

Una petita llista de mostra a Spotify:

Via: AllMusic

Euro-Dance

Que plou? Doncs temps de manteniment per la moto, si no surts, una mica de carinyets a la nostra màquina amb música amb molt de ritme.

L’Euro-Dance fa referència a un estil específic de música de club/dance produïda al continent europeu durant els anys 80 i 90.

L’Euro-Dance generalment s’inspira en la música disco, hi-NRG i house, i s’interpreta completament a l’estudi de gravació amb sintetitzadors i caixes de ritmes; els productors són molt més responsables del producte acabat que els cantants.

Com el seu parent proper, l’Euro-Pop, sol ser senzill, lleuger i enganxós, amb lletres suaus i repetitives que no requereixen gaire traducció entre oients que parlen diferents idiomes.

La principal diferència entre l’Euro-Dance i l’Euro-Pop és l’orientació exclusiva i pronunciada de club de ball del primer; mentre que l’Euro-Pop sovint s’inspira en la música de ball, no cal que ho sigui, i quan ho és, no sempre encaixa a les llistes de reproducció dels clubs de ball.

La majoria dels artistes d’Euro-Dance es concentren en la creació de senzills d’èxit, i els llançaments d’àlbums gairebé són una idea secundària.

Des de Rocky Motard Ponent, la teva llista de memòries musicals a Spotify:

Via: AllMusic

Dance-Rock

Per la generació X potser és molta de la música que en la joventut sonava. Recordant temps de joventut renovem la nostra il·lusió en rodar en moto per la ruta musical setmanal.

Desenes de grans grups de rock van incursionar en el dance durant els anys 80 i 90, influenciats indirectament per l’època i la tecnologia o directament pel funk, el Philly soul i el disco que havien dominat el R&B durant els anys 70.

La gènesi del dance-rock va ser a mitjans dels anys 70, quan els Rolling Stones, David Bowie, Rod Stewart i Queen van flirtejar (en un moment o altre) amb els ritmes més simples i el groove pesat del funk i el disco.

Després, influenciats per diverses fonts (incloses la majoria de les anteriors), molts dels grups de crossover alternatiu més importants dels anys 80 (Duran Duran, INXS, Pet Shop Boys, ABC, Eurythmics, els B-52’s, Depeche Mode, New Order) van fusionar el dance i el rock d’alguna manera.

Potser es basaven en teclats i caixes de ritmes o utilitzaven el format estàndard de guitarra, baix i bateria de la majoria de bandes de rock, però interpretaven moltes cançons d’una manera perfectament preparada per a la pista de ball, amb cors o ganxos simples i molt repetitius, més confiança en els greus del que és habitual (de vegades fins i tot deixant les guitarres de fons) i l’hàbit de publicar senzills de 12″ amb marca blanca amb remixos encara més ballables a la cara B.

La reinvenció de U2 a Achtung Baby de 1991 va ser un moment crucial per al dance-rock, que va succeir al final del joc però va demostrar que fins i tot la banda jove més gran del món tenia un ull a la pista de ball (especialment, tenint en compte que U2 havia passat gran part dels anys 80 lluny del dance).

El dance-rock va abraçar un gran grup d’artistes, des del funk deconstructivista d’A Certain Ratio i Gang of Four fins a la inclinació pop pesada de Robert Palmer o Hall & Oates.

També va ser molt longeu, recollint influències addicionals de la revolució electrònica del dance de finals dels anys 80 i apareixent a la obra d’artistes comercials com Garbage, No Doubt, Robbie Williams i Scissor Sisters.

La llista de Rocky Motard Ponent a Spotify per a tu:

Via: AllMusic

Dance-Pop

Música Dance-Pop actual i música de fa dècades s’ajunten en una sola llista de Spotify des de Rocky Motard Ponent per acompanyar-te en la teva ruta motera d’aquest cap de setmana. Bon rotllo i curves!!

El dance-pop va ser una conseqüència de la música disco.

Sobre un ritme contundent de club de ball, hi ha melodies simples i enganxoses: el dance-pop té cançons més completes que la música de ball pura.

El dance-pop és principalment un mitjà de productor. El productor escriu les cançons i construeix les pistes, triant un vocalista adequat per cantar la cançó.

Aquestes dives del ball es converteixen en estrelles, però sovint la visió artística és del productor.

Naturalment, hi ha algunes excepcions importants: Madonna i Janet Jackson han tingut el control del so i la direcció dels seus discos, però el dance-pop és música que tracta d’imatge, no de substància.

Via:AllMusic

Club / Dance

Del pop/rock no tot és rock, i del pop n’hi ha quasi més variants que del rock, tot i així, la música ens farà disfrutar una setmana més de la nostra ruta setmanal aquesta vegada de la ma de la música Club / Dance.

La música de club/dance es presenta en moltes formes diferents, des de la música disco fins al hip-hop.

Tot i que hi ha hagut diverses bogeries de dance al llarg de la història de la música popular, la música de club/dance es va convertir en un gènere propi a mitjans dels anys 70, quan el soul va mutar en música disco i clubs sencers es van dedicar al ball.

A finals dels anys 70, els clubs de ball tocaven música disco, però a finals de la dècada, la música disco estava mutant en diversos gèneres diferents.

Tots els gèneres es van agrupar sota el terme genèric «dance», tot i que hi havia diferències clares entre el dance-pop, el hip-hop, el house i el techno, entre altres subgèneres.

El que els unia tots era la seva èmfasi en el ritme: en cada subgènere de ball, el ritme continua sent el més important.

I amb molt de ritme tenim la llista a Spotify de Rocky Motard Ponent per a a tu:

Via: AllMusic

Skiffle

Amb l’Skiffle tindrem una ruta marxosa, amb ritme repetitiu i que ens farà avançar com un tren per la carretera.

Això fa referència a una barreja de jazz i country blues sovint tocada amb una barreja d’instruments bàsicament simples com la guitarra, l’harmònica, el jug, el kazoo i el washtub bass.

Tot i que el terme Skiffle es va utilitzar originalment als Estats Units a la dècada de 1930 per descriure barreges de blues, boogie woogie i altra música negra popular, el renaixement de l’skiffle de la dècada de 1950, tipificat per l’enregistrament de «Rock Island Line» de Lonnie Donegan, va ser més pronunciat a la Gran Bretanya, on va romandre popular fins que l’estil va ser substituït pel rock & roll a finals de la dècada.

Entre els principals artistes de skiffle hi ha Chris Barber i Ken Colyer.

I la llista a Spotify de Rocky Motard Ponent per a tu i la teva ruta setmanal:

Via: AllMusic

Mod

Invasió britànica? Sicodèlia? Anys 60, entre una cosa i l’altra hi trobem la música Mod. La música d’aquest cap de setmana per la nostra ruta en moto.

Tècnicament, Mod es refereix a un estil de vida i una moda més que a la música en si mateixa. A principis dels anys 60, legions d’adolescents a la Gran Bretanya van començar a vestir-se amb estils neoitalians i a escoltar R&B americà, en particular Motown.

Aviat, aquests adolescents van ser anomenats mods. Les bandes mod originals eren totes bandes de versions de R&B, però aviat van començar a escriure el seu propi material que generalment anava en la línia de les seves influències.

Les bandes mod tocaven R&B més fort i ràpid que les gravacions originals: era rock & roll implacable, impulsat per les amfetamines. Moltes de les bandes mod amb prou feines es van sentir fora del Regne Unit, ja que l’estil de vida era principalment un fenomen britànic.

Dues bandes, Small Faces i The Who, van aconseguir creuar-se al mercat dels Estats Units, però això va ser després que ambdues bandes comencessin a desenvolupar i expandir el seu so basat en el R&B.

Quan va aparèixer la psicodelia a finals dels anys 60, el mod havia desaparegut a Gran Bretanya. Tanmateix, el mod, tant la música com l’estil de vida, va tornar amb tota la seva força a finals dels anys 70, gràcies a The Jam.

Via: AllMusic