Un dels subgèneres del Country més “televisats”, segurament perqué és la música habitual dels bars de carretera en les películes en que es fan parades en els viatges per l’interior dels EUA. Fum, camions, motos, velles glòries vingudes a menys… tot a lo que ens transporta aquesta setmana el Honky Tonk.
Neix al sud dels EUA, el Honky Tonk és el so més associat a la música country. S’ha convertit en un element bàsic perdurable, l’estil al qual el country mainstream torna inevitablement una i altra vegada per refrescar-se, una font d’inspiració i renovació quan les tendències populars comencen a allunyar la música country de les seves arrels.
El so bàsic honky tonk inclou guitarra acústica i/o elèctrica, violí, baix de corda i guitarra d’acer (que va ser importada de la música hawaiana), mentre que les veus sovint provenen de l’anomenat so “alt solitari” del country tradicional, que sona ja sigui aspre i nasal (Hank Williams, Ernest Tubb) o suau i clar (Lefty Frizzell, George Jones).
Igual que la música, les lletres del honky tonk són emocionalment senzilles i directes, sovint amb una vulnerabilitat clara i una sensació d’alliberament emocional.
En lloc de representar la vida rural, però, el tema del honky tonk estava arrelat al seu entorn immediat: les tavernes. Les celebracions del romanç, les festes i els bons moments eren força habituals (com les cançons de novetat), però el honky tonk es va fer especialment conegut per la seva fascinació per l’altra cara: el desamor, la infidelitat, el dolor que només es podia adormir amb l’alcohol, el matí… després del remordiment i la culpa religiosa.
Tot i que generalment es considera una música rural, el honky tonk va ser en realitat més el resultat de la migració rural als centres urbans del sud, especialment els de Texas.
La música es va popularitzar inicialment durant la Segona Guerra Mundial, amb Ernest Tubb esdevenint la seva primera estrella; tanmateix, els anys 50 van resultar ser l’època daurada de honky tonk.
El cantant i compositor Hank Williams va assolir el seu apogeu absolut a l’alba de la dècada, i Lefty Frizzell va alterar per sempre la forma en què es cantava la música country amb les seves frases melòdiques suaus i llargues i el seu tenor pur i ric.
George Jones va guanyar protagonisme a mitjans de la dècada, convertint-se en una opció gairebé consensuada per al cantant interpretatiu més gran del país, afegint una intensitat emocional sorprenent a les innovacions de fraseig de Frizzell.
El honky tonk va disminuir lentament en popularitat a mesura que el rockabilly i el country-pop van capturar el públic principal, però el seu so característic va informar pràcticament totes les reaccions contra el country-pop en les dècades següents: el country de Bakersfield als anys 60, el country progressista i fora de la llei als anys 70, i el nou country tradicionalista als anys 80 i 90.
I una llista a Spotify per fer memòria:
Via: AllMusic
