Carretera i pluja. Amb una capa impermeable per sentir la pluja mantenint-se sec. Sentir i no patir, sensació immersiva. Deixar-se portar. Shoegaze per a la ruta d’aquesta setmana.
El shoegaze és un gènere de l’indie rock britànic de finals dels 80 i principis dels 90, que rep el nom de l’estil d’actuació immòbil de les bandes, on es posaven drets a l’escenari mirant fixament a terra mentre tocaven.
Però el shoegaze no es tractava de visuals, sinó de so pur. El so de la música era aclaparadorament fort, amb riffs llargs i monotons, ones de distorsió i cascades de feedback.
Les veus i les melodies desapareixien a les parets de les guitarres, creant un rentat de so on cap instrument es distingia de l’altre.
La majoria dels grups de shoegaze van treballar a partir del model que My Bloody Valentine va establir amb els seus primers EPs i el seu primer àlbum de llarga durada, Isn’t Anything, però Dinosaur Jr., Jesus & Mary Chain i Cocteau Twins també van ser influències importants.
Les bandes que van seguir, sobretot Ride, Lush, Chapterhouse i Boo Radleys, van afegir els seus propis tocs estilístics.
Ride es va acostar a la psicodèlia dels anys 60, mentre que Lush alternava entre el pop directe i el dream pop dels Cocteau Twins.
Gairebé cap dels shoegazers era un artista dinàmic ni tenia entrevistes interessants, cosa que els va impedir entrar al crucial mercat nord-americà.
El 1992, després que els grups haguessin dominat la premsa musical britànica i les llistes d’èxits indie durant uns tres anys, els grups shoegaze van ser arrossegats per les dues marees del grunge americà i Suede, la banda que va iniciar l’onada de Britpop que va dominar la música britànica a mitjans dels anys 90.
Alguns shoegazers es van dissoldre en pocs anys (Chapterhouse, Ride), mentre que altres grups, com ara els Boo Radleys i Lush, van evolucionar amb els temps i van poder mantenir carreres fins a finals dels anys 90.
Aquí la llista a Spotify de Rocky Motard Ponent per a tu:
Via: AllMusic