So de metall, revolucions mitges però amb par motor alt. Així és la ruta d’aquesta setmana amb l’screamo.
L’screamo és un gènere derivat del hardcore, concretament de la naturalesa emo que algunes bandes de hardcore van començar a exhibir a la dècada del 1990.
Tot i que les primeres bandes van començar a aparèixer per aquesta època, no va ser fins a finals dels 90 i principis dels 2000 que moltes van entrar a la consciència general.
Algunes d’aquestes primeres bandes van incloure Saetia i City of Caterpillar, però l’screamo es va fer dràsticament més popular gràcies a bandes posteriors com Thursday, The Used, Glassjaw, Thrice, Poison the Well i les favorites de MTV, Story of the Year i Hawthorne Heights.
Moltes d’aquestes bandes van prendre influència de grups com Refused i At the Drive-In, i les noves incorporacions posteriors van trobar la seva veu escoltant àlbums com Full Collapse de Thursday, The Opposite of December de Poison the Well i The Illusion of Safety de Thrice.
A principis del mil·lenni, la música es basava generalment en el costat agressiu de l’escena general del punk-revival (incloent-hi el pop-punk i el punk metal), tot i que també s’hi podien incloure alguns grups de metal alternatiu.
Fins i tot les bandes que no eren necessàriament screamo (ja que l’etiqueta de vegades pot ser vaga) sovint s’endinsaven en l’estil vocal gutural característic del gènere, no tan diferent de la naturalesa abrasiva del hardcore.
Va resultar que la dinàmica suau/fort de tenir un o dos cantants que alternen entre el cant apassionat i els crits angoixats caracteritza la majoria de l’screamo.
Aquestes veus sovint estan superposades o apareixen una al costat de l’altra enmig de tocs de guitarra agressius i contundents que s’utilitzen per desencadenar una catarsi emocional exhaustiva.
Tot i que la música és exteriorment dura i poderosa, les lletres solen ser del tipus introspectiu que es troba a les bandes emo més suaus.
Per a molts grups, com Senses Fail i Vendetta Red, les lletres sovint presentaven imatges violentes o sagnants juntament amb temes que tractaven una angoixa i relacions aclaparadores.
A mitjans dels anys 2000, la sobresaturació de l’escena screamo havia fet que moltes bandes comencessin a expandir-se deliberadament més enllà de la dinàmica de cant/crit característica del gènere per seguir sent rellevants.
Des de Rocky Motard Ponent la llista a Spotify per a tu:
Via: AllMusic