Neo-: Prefix, del grec néos, que significa ‘nou’, ‘recent’, ‘darrer’. Progressiu: Que avança o es desenvolupa per graus. Així es forma la música Neoprog, ni més ni menys, potser més que menys.
El subgènere neoprogressiu del rock progressiu va sorgir d’un moviment a principis dels anys vuitanta per part de diverses bandes del Regne Unit que se centraven en una música més profunda que la new wave, tant instrumentalment com líricament.
La banda principal del gènere va ser Marillion, que va passar de llargues gires de clubs al cim de les llistes en pocs anys i va perdre el favor popular gairebé tan ràpidament.
Les bandes neoprogressives generalment estan influenciades pels primers Genesis, Camel i, en menor mesura, Van der Graf Generator i Pink Floyd.
La música té un so molt més exuberant que el rock en general, però li manca la sofisticació de bandes progressives veritablement simfòniques com Yes o Camel.
Instrumentalment, les bandes tendeixen a caracteritzar-se per un enfocament «noodling» que se centra en solos dinàmics, i en el seu millor moment, les lletres neoprogressives són profundes, perspicaces i àcides.
Si el neoprogressiu és pop progressiu diluït o aventurer depèn del punt de vista de l’oient: la majoria dels oients de rock progressiu probablement trobaran el gènere avorrit i poc desafiant, mentre que els fans d’AOR trobaran la barreja més interessant que la majoria de bandes de rock.
Tot i que totes les principals bandes encara produeixen àlbums, l’era clàssica del neo-prog va acabar efectivament quan el vocalista Fish va deixar Marillion el 1987.
Llista a Spotify per a la ruta en moto d’aquest cap de setmana:
Via: AllMusic