Categoria: Ruta en moto

MotoRockomanacions 16 a 18 de febrer

Hivern primaveral que ens permetrà rodar aquest cap de setmana sense dificultats. I per a facilitar-ho encara més, algunes MotoRockomanacions de Rocky Motard Ponent:

Sam B.B. a Sweet Karaoke

La Sam Blues Band estarà aquest dissabte en un nou local per a música en directe a Calafell (Tarragona) a partir de les 23h: el Sweet Karaoke.

Esmorzar d’hivern Moto Club Tortosa

Aquest proper diumenge 18 de febrer el Moto Club Tortosa celebra l’Esmorzar d’Hivern al restaurant del Port de Tortosa (Tarragona).

Es pot confirmar assistència enviant Whatsapp al 637 70 35 69 o al 600 31 58 85. Places limitades.

Blues Elèctric

Pluja, vent, fred i sol. Una mica de tot per aquest cap de setmana, i la nostra ruta musical passarà una mica per tot això, però sense deixar de banda qualsevol tipus de blues electrificat i que ens electrificarà els peus per mantenir calents les articulacions del canvi de marxes i fre de la moto.

El blues elèctric és un gènere eclèctic que abraça gairebé tots els tipus de blues que es poden tocar amb un instrument amplificat. El seu component principal és el de la guitarra elèctrica, però el seu aspecte amplificat es pot estendre al baix (generalment un model de cos sòlid tipus Fender, però de vegades només una antiga “slappin” acústica amb una pastilla adjunta), harmònica i instruments de teclat.

Estilísticament, la forma és un camp obert, accessible a gairebé totes les permutacions possibles, que abraça tant el vell com el nou i, de vegades, el futurista, i alguna cosa que es troba entre els dos.

Algunes formes copien els estils més antics del blues urbà (principalment les variants de Chicago, Texas i Louisiana) generalment en un format combo petit, mentre que d’altres es dirigeixen al territori del funk i el soul.

No obstant això, el blues elèctric és prou elàstic com per incloure artistes que retre homenatge a aquests estils de joc vintage alhora que els refonen a la moda contemporània.

Finalment, és un gènere que proporciona un paraigua convenient per als artistes originals de finals dels anys 40 i principis dels 50 que aparentment resisteixen a les classificacions ordenades.

Res com una llista de Spotify al perfil de Rocky Motard Ponent com a mostra de lo escrit.

Via: Allmusic

Indie Pop

Fresca i quasi primaveral és la música que ens acompanyarà aquest cap de setmana d’hivern en les nostres rutes. Rocky Motard Ponent obert diumenge, motos música i una mica de Rocky Motard.

L’indie rock més melòdic, menys sorollós i relativament lliure d’angoixes, l’indie pop reflecteix el costat més suau i dolç de l’underground, amb més èmfasi en les harmonies, els arranjaments i la cançó.

Comprèn tot, des de l’exuberant orquestració del pop de cambra fins a la senzillesa primitiva del twee pop, el seu enfocament se centra, tanmateix, més en les cançons que en el so, i tot i que tant l’indie pop com l’indie rock abracen el D.I.Y. esperit del punk, el primer rebutja l’actitud nihilista del punk i l’enfocament sonor abrasiu.

La llista de Spotify per a tu:

Via: AllMusic

Square Dance

Poca visió des de Ponet. Boira màxima mentre en altres indrets el sol fa pujar temperatures. Doncs una llista curta per un cap de setmana curt.

En els dies anteriors a la Segona Guerra Mundial, els Square Dances eren una de les principals trobades socials per als nord-americans rurals. En aquests balls comunitaris, sovint es tocava swing occidental i country tradicional uptempo; tot estava dissenyat per fer ballar els clients.

En els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, el Square Dance va perdre la seva popularitat, ja que els honky tonks es van convertir en un lloc de trobada preferit.

El square dance va sobreviure com una forma nostàlgica, i la música que es tocava en aquests balls era essencialment la mateixa que abans, però com el seu equivalent de jazz, Dixieland, estava desproveït de cap innovació: era un exercici estilístic. A diferència de Dixieland, on van florir músics i estilistes genuïnament talentosos, el square dance va servir bàsicament com a funció, sense oferir als músics cap lloc on mostrar les seves habilitats.

Com a resultat, sempre que el square dance assolí rècord, en general era genèric, i només estava disponible en àlbums on els músics no estaven acreditats.

Via: AllMusic

Detroit Blues

Poques vegades un ritme tant lent té tanta força. I així escoltarem aquesta setmana blues de Detroit mentre sobre un mapa fem ratlles que es transformaran en carreteres per descobrir.

Històricament, el blues de Detroit ha estat eclipsat per dos motius: la riquesa d’altres músiques per les quals la ciutat és més coneguda (gospel, jazz, Motown, rock & roll dur) i l’escena molt més celebrada del seu veí del mig oest de Chicago.

Només un intèrpret va arribar a la fama directament a través de l’escena del blues de Detroit: John Lee Hooker, l’estil idiosincràtic del qual era difícil d’imitar i, per tant, mai es va convertir en el so estàndard de la ciutat.

A part de Hooker, el blues de Detroit era estilísticament molt semblant al blues de Chicago: arrelat al delta del Mississipí, va ser la música dels negres del sud que van emigrar al nord per treballar a les plantes d’automòbils i van començar a tocar música familiar amb instruments elèctrics amplificats.

Igual que Chicago, l’escena del blues de Detroit va assolir el seu apogeu creatiu a finals dels 40 i principis dels 50, centrada al voltant dels clubs de Hastings Street i el barri de Black Bottom.

El pianista Big Maceo Merriweather va tenir més fama a l’escena de Chicago, però en la seva majoria, els millors intèrprets de Detroit, inclosa la cantant Alberta Adams i els guitarristes i cantants Calvin Frazier, Eddie Burns i Johnnie Bassett, van obtenir poc reconeixement fora de la seva ciutat natal, en part a causa d’una relativa manca d’oportunitats de promoció i gravació.

L’escena del blues de Detroit gairebé es va acabar amb l’arribada de Motown, però es va reconstruir gradualment gràcies al promotor i antic artista discogràfic Bobo Jenkins; sobreviu avui, encara de manera majoritàriament local.

Una llista monogràfica amb John Lee Hooker ho explica tot.

Via: AllMusic

MotoRockomanacions 19 a 21 de gener

Pluja i fred. Per aquest ordre. Això vol dir que el fred arriba pel cap de setmana. Sortim-li al pas en moto doncs!! Un parell de MotoRockomanacions de clàssiques:

Sortida a Vilanova de Segrià

De 9 a 13h a la plaça 1 d’Octubre i carrers adjacents de Vilanova de Segrià hi haurà exposició de vehicles antics (clàssics, esportius, motos i tractors). Per esmorzar si hi vas en un d’aquests vehicles fer preinscripció per a assegurar-te que l’Ajuntament t’inviti 😉

11 Edició MotoTrobada de Clàssiques

I un altra de Clàssiques, aquesta a La Granja d’Escarp.

Indie Folk

Fred i pluja. Cap de setmana de pausa per rodar abrigats. Evitem les corbes gebrades i encarem l’autopista amb el sol de costat. Així ens acompanyarà aquesta setmana la música Indie Folk.

L’indie-folk va sorgir a principis del segle XXI, quan els compositors de la comunitat de l’indie rock van començar a seguir els seus exemples de la música folk.

Artistes acústics com Elliott Smith i Will Oldham (amb la seva disfressa de Palace Brothers) van ajudar a posar la base del gènere durant els anys 90, però no va ser fins a la dècada següent que el folk indie es va apoderar realment, amb segells com Saddle Creek, Barsuk, Ramseur, i Sub Pop dedicant un ampli suport al gènere.

A mesura que avançaven la dècada de 2000 i apareixien més artistes indie-folk, el gènere va créixer fins a abastar una àmplia gamma de música, des del folk neo-celta dels Decemberists fins a les harmonies apalatxes de Fleet Foxes.

Altres grups, inclòs el referent del gènere Iron & Wine, van adoptar aquesta varietat en la seva pròpia música, saltant de balades acústiques de baixa fidelitat a exuberants rockers elèctrics sense sortir mai del camp indie-folk.

Malgrat els seus vincles amb la comunitat folk, però, la majoria d’aquestes bandes freqüentaven locals de rock tradicional en lloc de cafès, una característica que els distingia dels grups de folk contemporani.

I aquí us deixem la llista de Rocky Motard Ponent a Spotify:

Via: AllMusic

Antic

Música per aquest cap de setmana, l’últim de les festes de Nadal, i que potser ens deixarà un diumenge fred però per sortir a rodar ja en aquest any nou 2024. Recordeu que diumenge estarà obert Rocky Motard Ponent.

Old-Timey (o old-time) es refereix a la forma de música country més antiga mai gravada.

La música country es va gravar per primera vegada a principis dels anys 20, i el seu estil i so s’havien mantingut constants des del 1800.

Tot i que abastava una sèrie d’influències diferents, les arrels de la música es trobaven en cançons populars britàniques, que es tocaven amb instruments de corda, com el violí.

A finals del 1800, els nord-americans rurals havien començat a tocar les cançons populars amb guitarres espanyoles i banjos africans també, afegint altres instruments (dobro, baix, washboards) a la barreja.

Durant la dècada de 1900, aquesta música folk country va afegir algunes influències contemporànies, especialment el blues i la comèdia de vodevil.

Aquesta fusió rural eclèctica va ser el so de la música country durant els anys 20, i s’identificaria per sempre com a country de “vells temps”, perquè era la música que evocava les arrels del país.

Tot i que la música va començar a evolucionar als anys 30, a mesura que Jimmie Rodgers va introduir el country a l’era industrial, hi va haver grups que van actuar en temps vell fins a finals de segle, sovint sense canviar les convencions del gènere.

Un dels principals estils de l’antiguitat va ser el bluegrass, que es va desenvolupar a finals dels anys 40 com a reacció a la modernització creixent de la música country.

La nostra llista de Spotify per a tu.

Via: AllMusic

New York Blues

Blues, jazz, altes hores de la matinada i New York. Combinació perfecta durant la primera meitat del segle passat. Ara revivim-ho rodant amb la marxeta d’aquestos temes.

El New York Blues és principalment variacions del jump blues i del uptown blues, on el cantant és destacat i la música és una mica més sofisticada i jazzística que les seves contraparts rurals i urbanes.

Llista setmanal de Spotify des de la teva botiga Rocky Motard Ponent:

Via: AllMusic

Electrònica Indie

Més aviat introspectiva, la música Electrònica Indie ens acompanyarà aquesta setmana des de Rocky Motard Ponent en la nostra ruta setmanal.

Menys un estil i més una categorització, Indie Electronic es refereix a artistes arrelats al rock que van seguir els primers compositors electrònics (especialment el BBC Radiophonic Workshop), Krautrock, synth pop i música de ball utilitzant sintetitzadors, samplers i programes informàtics.

L’onada inicial d’artistes indie electrònics va començar a principis dels anys 90, amb bandes tan dispars com Stereolab (que utilitzava material vintage) i Disco Inferno (que van empènyer la tecnologia de mostreig al límit).

Durant els primers anys de la dècada del 2000, el nombre d’artistes electrònics independents va créixer de manera exponencial, ja que la gravació domèstica i els sintetitzadors de programari (o softsynths) es van fer habituals.

A part d’algunes excepcions, aquests artistes van publicar la seva música en segells independents, com ara Warp (Broadcast), Morr Music (Lali Puna, Múm), Sub Pop (the Postal Service, Dntel) i Ghostly International (Skeletons, School of Seven Bells).

La llista a Spotify, aquesta setmana dedicada a un amic que ens ha deixat per a fer una ruta de la que no tornarà i que fins que cadascú de nosaltres no la fem, no ens retrobarem. Va per tu Luis:

Via: AllMusic